El primer indici que els lectors atents de Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) tindran sobre la continuïtat entre la seva nova novel·la, La guerra dins la guerra (Proa), i dues de les anteriors: L’últim home que parlava català (2009) i El melic del món (2013) és que totes tres comencen amb les mateixes paraules: “El primer indici...”. Però no només això, sinó que l’escriptor i exdiplomàtic hi recupera com a protagonistes els escriptors barcelonins Ramón Balaguer, que escriu en castellà, i Miquel Rovira, que ho fa en català. Aquí, tots dos competiran per la relació amb Chantal Grenier, una doctoranda quebequesa que prepara una tesi sobre les brigadistes a la Guerra Civil –el llibre que està escrivint Rovira se centra en les lluites entre comunistes i anarquistes al voltant dels Fets de Maig del 1937– i s’apunta a un taller d’escriptura –que imparteix Balaguer–.
Casajuana concedeix que sota aquesta superfície hi ha diverses novel·les en paral·lel: “És una novel·la sobre un triangle amorós, però també sobre els límits entre les relacions personals entre professors i alumnes i sobre l’ofici d’escriure, perquè és el que està constantment flotant, i a més és una novel·la sobre la Barcelona actual, bé, més aviat la del 2019, el paisatge després de la batalla del procés”. “La Barcelona d’aquell moment –continua l’autor– ja té els problemes actuals, com el problema del lloguer, la invasió turística i, evidentment, el procés, el procés continua flotant. Però també ho o per uns filtres, perquè el joc de miralls, de la metaficció, permet veure les coses des de diversos angles. Hi ha una novel·la que escriu un d’ells sobre la lluita fratricida dels republicans a la guerra. Però també hi ha la tesi sobre el paper de la dona, amb la idea que projecti llum sobre la situació actual. Tota novel·la és un joc de paraules, però amb ions i amb interessos i amb desitjos, i és un joc de miralls que permet veure les coses, igual que el fotògraf busca la millor llum per reflectir-la, també ho fa l’escriptor”.
Lee también
També hi ha molta reflexió sobre literatura, a partir del taller que imparteix Balaguer i de l’escriptura de Rovira: “Suposo que a part de l’ofici d’escriure hi té a veure que ja he publicat bastantes novel·les... Ja soc més gran que el Papa”.
D’alguna manera, de fet, Casajuana ha complert els papers dels seus protagonistes, Rovira, Balaguer i Grenier, ja que és un escriptor que publica en català, però ha representat Espanya en el terreny diplomàtic, i alhora com a ambaixador al Regne Unit, Grècia, Vietnam i Malàisia ha viscut molts anys fora, de manera que és capaç de veure el país amb una altra mirada. “Puc interpretar les tres veus, i el tema de fons seria l’ofici d’escriure la identitat, amb l’afegit que aquí tenim una dona que fa el que sempre han fet els homes, quedar amb una dimarts i amb una altra diumenge”.
Carles Casajuana, a la llibreria Ona de Barcelona
La convivència és també una qüestió que li preocupa, perquè “a Barcelona hi ha una enorme pluralitat cultural, superior a altres llocs, pel català i el castellà, però també perquè avui hi ha un 25% de persones nascudes fora i que tenen la seva visió”. “Aquesta diversitat cultural, mal gestionada crea problemes; ben gestionada, enriqueix i és un estímul, però per un novel·lista dona molt joc perquè genera els conflictes. Totes les cultures al final se senten d’una manera amenaçades. En català últimament, s’estila molt la novel·la del retorn a les arrels, normalment al món rural, amb algunes obres boníssimes, però jo vaig una mica a contracorrent, perquè busco arrels sota l’asfalt de Barcelona”.
Com ja hem vist, el procés és un dels eixos de la novel·la, sobre el qual el narrador ofereix diversos punts de vista buscant una certa neutralitat: “Al llibre ja ho explico, quan escric sobre la novel·la que escriu Rovira, es preocupa molt de trobar l’equilibri”. L’autor sí que té, però, una opinió clara: “Va ser un cúmul de disbarats, des de la política de la porra dels uns a la política de màxims dels altres, que no se sostenia. Si som sincers amb nosaltres mateixos i no ens fem trampa al solitari, tothom sabia que la independència no era possible, i jugaven a portar les coses al límit per avançar en temes d’identitat de Catalunya, de protecció del català, de pacte fiscal... Tot venia d’una ferida absurda, la retallada de l’Estatut, i el govern de Rajoy, en comptes de negociar o torejar com han fet tants cops va optar per la política de la porra”.
“Al final vam fer el ridícul davant el món, i ara hi ha un alto el foc. Hem arribat a la pau definitiva? No ho sabrem mai, perquè un alto el foc pot durar tota la vida, però el que no hi ha hagut és una reconciliació”, conclou.
