Fer-se càrrec de vigilar els diumenges el pati –aquest Pati Digital– pot semblar una ocupació banal o fins i tot una tasca lleu, doncs a priori és lliure del fragor desordenat i autoimportant de les taules braser polítiques i les declaracions dels parlamentaris que jalonen la setmana i els talls dels quals es viralitzen en xarxes socials per anar marcant la conversa dels dies feiners. És cert, però també ho és que a un no li toquen mai els divertidíssims escarafalls que provoca el programa de David Broncano; per exemple, l’ultratge que han sentit els sindicats policials al veure en televisió els acudits que, sobre el seu acompliment i capacitat, fem tots habitualment en les nostres sobretaules des de fa dècades.
La salut democràtica del país també es mesura en la irreverència de fer humor sobre els qui estan per sobre de nosaltres a la cadena tròfica, començant pel primer dels espanyols i continuant, per descomptat, pels polítics, els jutges, els periodistes i, no faltava més, els uniformats armats que s’ha eximit de conèixer l’ortografia correcta del castellà
Com hauran deduït els habituals d’aquest púlpit d’opinió dels dilluns, l’altre inconvenient és que els diumenges hi ha Lliga de Futbol Professional, de manera que, com en un àlbum de cromos, els nole, sile, nole, sile..., copen el quadre de tendències la tarda de cada diumenge, quan l’adalt signant, després de recollir l’estris que creen la tradicional paella de xoriço setmanal, es disposa a donar un cop d’ull al pati i descobreix que tot són puntades de peu. Per això –i per altres deutes i devocions– ha estat una agradable sorpresa descobrir, entre les tendències dominicals, ni més ni menys que Star Wars. I el motiu no era l’estrena de la nova sèrie de Disney Tripulación perdida, sinó els set anys que es complien aquest diumenge de l’estrena d’Star Wars. Episodi VIII: Els últims jedi, de Rian Johnson.
Per què una efemèride tan arbitrària amb un número quadrat es converteix en tendència és l’assumpte d’aquestes línies: perquè encara hi ha homes, a un i un altre costat de l’oceà Atlàntic, que ja no compleixen els cinquanta i que recorden, amb rancúnia, com Rian Johnson es va esforçar en que la seva pel·lícula fos una posada al dia dels valors que George Lucas va voler imprimir a la seva trilogia original, un producte de la contracultura dels Estats Units dels seixanta i setanta, de la qual Lucas era fill, que caricaturitzava els furors bèl·lics de l’istració dels Estats Units i, en particular, les tendències autoritàries de Richard Nixon, primer, i de Ronald Reagan, després. De fet, contra el govern de Reagan va pledejar sense èxit perquè va decidir anomenar Star Wars (Guerra de les galàxies) al seu fracassat programa d’escut antimíssils.
Actualitzar aquells valors per a la nova generació, com bé va llegir Johnson, suposava assumir els valors del que el Partit Republicà anomena avui la cultura woke, és a dir, l’antibel·licisme, el feminisme, la interracialidad, la denúncia del conglomerat industrial militar i el democratisme d’eliminar la condició dinàstica dels herois i abjurar alhora de l’observança dels textos sagrats, als quals Yoda cala foc. Tot això va introduir Johnson en un títol que concloïa amb una lliçó narrativa que era, al seu torn, un homenatge a l’empremta cultural del cinema d’aventures: un nen dickensià, que neteja els estables dels adinerats habitants d’un Montecarlo intergalàctic, juga al terra amb uns jedis fets de pals i draps. Llavors surt a la porta de la quadra i al cel una nau s’allunya. El nen la veu perdre’s al firmament, mentre sosté a la seva mà una escombra que en la seva imaginació, i la de tots, ja és una espasa de llum.
La pel·lícula va obtenir molt bones crítiques i formidables números de taquilla, però alhora va generar una reacció molt agressiva en el que llavors era Twitter entre un sector dels adults que es tenien a si mateixos per custodis i destinataris del llegat Star Wars. Disney va entrar en pànic, va apartar Rian Johnson i va reescriure el desenllaç de la sèrie, desdient tot el dit, i fins i tot escrivint escenes senceres per desmentir la seva predecessora, en un acte de contrició obscè mai abans vist en les grans sagues cinematogràfiques. Després de nou pel·lícules, la saga s’acomiadava avergonyint-se de si mateixa, exhibint una insòlita fragilitat en les seves conviccions i en el seu inequívoc rumb progressista de quaranta anys.
Ocorre amb el nen que recordem i al qual pretenem conservar, quan ja clareja la sostrada i les nits es veuen interrompudes per evacuacions, que sovint es converteix en un cadàver siamès, enganxat a la nostra espatlla, un mort amortallat al qual creiem sentir xiuxiuejar però només empudega els nostres os amb l’olor del putrefacte. Ocorre amb gairebé totes les sagues venerables (hem vist aquella tremolor de cames davant la veu protestona dels avis a Indiana Jones i Los Cazafantasmas), que deixen de ser el que sempre van ser, cinema per a nens, i es converteixen, per impuls d’aquell fantasma pútrid, en cinema per a vells que creuen sentir parlar a un nen mort.
És l’edat i arriba a tot. a fins i tot en la política domèstica, on encara se senten càntics a la increïble estatura dels vells fundadors, la majoria dels quals portaven alces. Per això és tan bona notícia que, encara que sigui de forma modesta, Star Wars estreni Tripulación perdida, una sèrie on els nens recuperen la certesa del petit mosso de quadra de Els últims jedi: que les llegendes només serveixen per jugar amb ninots a terra. I són seves.
Lee también
