Un casament civil

Els rituals construeixen el que és comú. Funcionen com el màxim comú denominador de la convivència. O com el mínim comú múltiple, perquè aquesta metàfora matemàtica no s’acaba de saber mai com plantejar-la. Però el fet és que representen l’estret marge de certeses indiscutibles que podem compartir i que ens permeten continuar convivint sense matar-nos. Això és el dia de la Constitució, la festa amb vi, cervesa, croquetes, pernil ben tallat, delícies de coliflor i fregits de xistorra on fins i tot enemics acèrrims poden brindar perquè som vius i perquè per continuar vius no hem de comprar armes. Si un país no pot fer brindar entre si els adversaris, no és un país. Per això, quan algun purità vol incriminar Pablo Iglesias, reprodueix una foto al adís del Congrés, on xerra amb Iván Espinosa de los Monteros, aleshores portaveu de Vox, en una libació del dia de la Constitució. Per a qualsevol que no aspiri a la puresa dels sants, aquesta imatge, aquest moment, representa el triomf de la política, que no és sinó una sublimació de la violència: la certesa i l’autoestima d’un país que pot resoldre els seus litigis fins i tot en la més obstinada de les baralles. Una part dels seus seguidors més acèrrims no ho va entendre, però aquesta foto i cap altra cosa, expressa millor que cap altra acció política la certesa que el país disposa d’oportunitats.

Que Espanya no és una nació funcional ho sabem perquè la idea nacional d’ Espanya no ha estat mai hegemònica a la totalitat del territori per al qual es pretén. Però és un Estat funcional i centenari, i amb això n’hi hauria d’haver prou per garantir la convivència dels istrats. No es tracta de trobar una arcàdia on tots estiguin contents, sinó simplement d’arbitrar unes regles que serveixin perquè els que pensen el país de manera antagònica puguin dirimir les seves rivalitats sense recórrer a la violència.

Cada grupet era de soliloqui, un polític amb el grup de premsa que el segueix cada dia

Fa quatre dècades, quan la societat espanyola anava abraçant el laïcisme, els rectors van voler posar-se formidables i es negaven a casar feligresos que no haguessin fet la confirmació o que es manifestessin agnòstics, no diguem ja ateus. ats uns anys, casaven tothom que volgués acostar-se a l’altar. Es van emmotllar a una societat descreguda alhora que miraven pel seu futur. Avui, els requisits per casar-se per l’església són voler casar-se per l’església. I res més. El dia de la Constitució s’ha convertit en aquest casament religiós a què el capellà convida tothom, incloent-hi els no batejats, i fins i tot així, no tots hi volen anar.

Al saló dels os Perduts ahir seria impensable una foto com la d’ Iglesias i Espinosa de los Monteros. El que queda del que va ser Podem és en un racó envoltat dels seus propis equips (sense tractar-se amb ningú); i Vox va portar Javier Ortega Smith a dir que de tan constitucionalistes que són, se’n van de l’acte sense donar la mà a ningú. Cada grupet era de soliloqui, un polític amb el grup de premsa que el segueix diàriament. Cap encreuament, cap heterodòxia. La política ha perdut aquella capacitat representativa, i ara ja ningú no entén que és allà representant un mandat dels seus votants i per tant, descansant de la representació, pot fer-li moixaines a l’adversari, com tota la vida ha at. Tots són víctimes d’una nova vara moral de la integritat i per tant l’enfrontament de la tribuna cal portar-lo a la cafeteria, al pati i als adissos. Tots se senten així molt rectes, molt coherents, i tots abdiquen amb això del mandat del vot.

El que antigament va ser un totum revolutum on els polítics establien aliances promíscues amb els seus adversaris i amb la premsa s’ha convertit en una fira d’artesania en què cada formació s’instal·la al seu estand esperant que algú s’acosti a interessar-se per les seves salsitxes o els seus braçalets de pell de vaca.

Els periodistes, entre vi i croqueta, només podem irar-nos de tanta integritat i somiar que els íntegres tornin a les seves cel·les de clausura i al Congrés vinguin els impurs, els que estiguin disposats a parlar amb el dimoni, si és el cas, del que cal fer.